S'estirà les falòrnies i s'obrí el flabell francès,
el mirà amb follia de flingantada en zel,
li indicà el fonoll amb un sol filó,
i ell frisós, va fer un fingit i fluix fogonet.
Girà el fragment fricatiu i convocà el frenesi fetiller,
va palpar el fru-fru com si tingues farnats farcits de fideus,
i tingué com mai fins aquell filot,
la ferritje entre els forfollons del farbalà.
Va ser el fitòleg mes feliç, quan per fí de fit a fit,
quedà fixàt en la fireta floració.
Amb passos flamencs remenà la fogaina
i es trobà ell mateix folgant davant la fada la seva frigoleta fredeluga.
Amb felína fabària va fadejar el farcell que el tornà amb força a fremir,
va fer de foraster fuent i descobrí frondós un bosc flonjo i folgat,
patinà per entre els seus fòtils la forcadura,
que l'endinsà al forat forest del fornit final.
I al bell mig de les profunditats amb finestrons,
va fecundar el fatal favor amb flaire de farigola florida.
Però abans que podes fingir i amb el femellam fent
fum damunt dels seus futils farots,
notà calenta la falinfaina relliscar per sota els seus favulls,
i aquella faverola tant imprevista i evident, el va fer fiolar, talment com quan era fileret.
La fadrina fet i fet el va fetillar, per això va filigranar la frigoleta i
marxà fanguissant filós per no fer mes el filipèndul.
D'aquell frec a frec de finals de febrer se'n van furejar per sempre més.
