Pensar en tu pesa set-cents cinquanta grams,
a el bitllet d’avió a Londinium li falten 50 grs per fer el mig kilo,
el teu suspir a l’altre cantó del telèfon pesa vuit-cents grs,
el gaudir del dijous sense remordiments pesa 375,
l’èxtasi d’abans d’ahir a la tarda fa un quart de quilo.
Contemplo la massa i el pes,
i faig allò que m’han ensenyat a fer sempre:
buscar l’harmonia.
La desolació de sentir-me en dilluns pesa més d’un quilo,
la impotència d’haver errat dos cops seguits (pesa molt!): 400 grs,
la por que ahir em va parar els peus… uns 700,
el dolor de no tocar-te: tres quarts de kg,
la mentida eterna de voler ser feliç: mil grams cada dia.
Desafio la perfecció del mig.
Intentaré no errar (però em perdonaré el desencert, pesi el que pesi).
Encanono, apunto a l’horitzontal, guinyo un ull:
disparo.
Es fa el desequilibri, torna el desnivell.
Assassino la teoria, apunyalo les fòbies,
perquè ben mirat, res no em compensen.
Quan pesa ara, la meva alegria?
.jpg)
you came like an arrow in my head, 
