La finestra avui em regala un fragment de mediterràni. L’aigua viva bull com si a dins hi tingués una aspirina efervecent. Perdo els ulls que gaudeixen de l’espectacle de lluny, d’allí a l’horitzó, del mar que ara es vesteix de dos colors i sense gairebé decidir-ho, ve a mi la Mer de Charles Trenet.
El vent fa néixer les onades que dibuixen remolins i el play mental canta aquell trosset que diu Et d'une chanson d'amour,La mer, A berce mon coeur pour la vie...
De lluny em sembla com si aquest mar barceloní en aquest precís instant de res,
fós una olla,
fent xup-xup…
No hay comentarios:
Publicar un comentario