la fam del 8

se’m enganxa el buit,
el vent, tot ho guerxa,
voleia minúscul un set.

el ressò dels mots blaus,
tornen de vacances, sense flors,
no es agost encara,
ni fa sol, ni plou, ni res.

mullada dels residus que deixes,
xopa dels vols que veig que vius,
se'm repeteixen les senyals,
em tornen amb l’eco els petons del nostre mar:
el miratge.

no hi ha onades,
ni sucre de cap record,
ni sacarina pel consol,
sols la fam d’un 8,
que s’engoleix a sí mateix.

difumino el desig dels ulls de gos com fuig!
m’adormo abans d’arrancar-m’ho de la pell!
m’estripo dels llavis el gust!
m’he perdut?!

L’inconscient inclina el somni,
és infinit… ∞